Parròquia Puríssima Sabadell

Pensar que tot el que succeeix és culpa dels altres o de Déu mateix és una actitud molt estesa, però poc eficaç. Què fan els polítics, els poderosos, l’Església…?. Com Déu pot permetre que passi això o allò? Busquem culpables fora de nosaltres mateixos al·legant que no està ens les nostres mans i que no hi podem fer res. Potser no, però el que sí podem és intentar un coneixement personal autèntic, una interiorització per ajudar a canviar-nos primer a nosaltres per així poder aconseguir un món millor. Seria bo que aprofitéssim aquesta oportunitat litúrgica que és el temps d’Advent. Hi ha un text de Confuci que trobo realment pedagògic i que ens porta a fer una bona reflexió sobre aquesta interiorització urgent que ens cal. Diu així:

Quan els avantpassats desitjaven que hi hagués harmonia moral en el món, primer ordenaven els seus propis estats. Desitjant organitzar els seus estats, primer organit- zaven les seves famílies. Desitjant organitzar les seves famílies, primer cultivaven la seva persona. Desitjant cultivar la seva persona, primer canviaven els seus cors. Desitjant canviar els seus cors, primer buscaven ser sincers en els seus pensaments. Desitjant la sinceritat en els seus pensaments, primer buscaven el coneixement veritable dins la seva ànima.

Havent buscat el veritable coneixement en la seva ànima, van arribar a ser sincers en els seus pensaments. Per la sinceritat dels seus pensaments, van canviar els cors. Quan els cors havien canviat, les seves persones s’havien transformat. Quan les seves persones s’havien transformat, les seves famílies van quedar ben organitzades. Quan les seves famílies van quedar ben organitzades, els seus estats van ser ben governats. Quan els seus estats van ser ben governats, el regne va quedar en pau.

La paraula aclamació ve del llatí, “acclamo”, ”acclamatio”, i vol dir donar veus; normalment a favor d’algú. Les aclamacions són el gènere més característic de les intervencions d’un grup; una de les formes més populars d’expressar els sentiments interiors, tant en la litúrgia com en l’ esport o altres manifestacions socials. Acostumen a ser frases curtes i rítmiques d’aprovació encara que també poden ser de protesta.

Possiblement no som conscients que la litúrgia de l’eucaristia està plena d’aclamacions a favor de Déu. Segons com podríem dir que una eucaristia és un seguit “de crits” a favor de Déu. En les celebracions es dona una notable prioritat a les intervencions breus i unànimes que fa la comunitat, recordem-ho tot fent-ne un repàs.

El Kírie, és un cant en el que els fidels aclamen la misericòrdia del Senyor pel perdó dels pecats. L’Al·leluia, abans de l’evangeli, significaque el poble saluda al Senyor que li va a parlar. Quan s’acaba de llegir la paraula de Déu, el poble respon dient “Lloança a Vós oh Crist”, és a dir, agraeix aquesta paraula que dóna sentit a la nostra vida.

El Sanctus. Dins de la pregària eucarística és una aclamació que, des de la fe, l’assemblea reunida s’uneix a les jerarquies celestials tot dient “Hosanna” que vol dir visca. I al final es respon amb l’Amén, que significa “així sigui” o més pròpiament “així és”. També en la pregària eucarística quan el sacerdot diu “Proclameu el Misteri de la Fe” el poble respon “Anunciem la vostra mort, proclamem la vostra resurrecció i esperem el vostre retorn”.

A l’anar a combregar el celebrant diu “El cos de Crist” i el combregant diu “Amén”.També en la benedicció final el poble respon amb l’”Amén”

Aquesta reflexió repassant la litúrgia de l’eucaristia, l’he fet per destacar la vivesa de la celebració i la participació de l’assemblea en ella. Tan de bo serveixi per participar amb més consciència i profunditat en les nostres celebracions i quan responguem ho fem amb més força i convicció.

Per Mn Joan Nada

Extret del Portaveu número 2214 del 4 de novembre de 2018