La paraula aclamació ve del llatí, “acclamo”, ”acclamatio”, i vol dir donar veus; normalment a favor d’algú. Les aclamacions són el gènere més característic de les intervencions d’un grup; una de les formes més populars d’expressar els sentiments interiors, tant en la litúrgia com en l’ esport o altres manifestacions socials. Acostumen a ser frases curtes i rítmiques d’aprovació encara que també poden ser de protesta.
Possiblement no som conscients que la litúrgia de l’eucaristia està plena d’aclamacions a favor de Déu. Segons com podríem dir que una eucaristia és un seguit “de crits” a favor de Déu. En les celebracions es dona una notable prioritat a les intervencions breus i unànimes que fa la comunitat, recordem-ho tot fent-ne un repàs.
El Kírie, és un cant en el que els fidels aclamen la misericòrdia del Senyor pel perdó dels pecats. L’Al·leluia, abans de l’evangeli, significaque el poble saluda al Senyor que li va a parlar. Quan s’acaba de llegir la paraula de Déu, el poble respon dient “Lloança a Vós oh Crist”, és a dir, agraeix aquesta paraula que dóna sentit a la nostra vida.
El Sanctus. Dins de la pregària eucarística és una aclamació que, des de la fe, l’assemblea reunida s’uneix a les jerarquies celestials tot dient “Hosanna” que vol dir visca. I al final es respon amb l’Amén, que significa “així sigui” o més pròpiament “així és”. També en la pregària eucarística quan el sacerdot diu “Proclameu el Misteri de la Fe” el poble respon “Anunciem la vostra mort, proclamem la vostra resurrecció i esperem el vostre retorn”.
A l’anar a combregar el celebrant diu “El cos de Crist” i el combregant diu “Amén”.També en la benedicció final el poble respon amb l’”Amén”
Aquesta reflexió repassant la litúrgia de l’eucaristia, l’he fet per destacar la vivesa de la celebració i la participació de l’assemblea en ella. Tan de bo serveixi per participar amb més consciència i profunditat en les nostres celebracions i quan responguem ho fem amb més força i convicció.
Per Mn Joan Nada
