RECTOR DE LA PURÍSSIMA

El novembre de 1954 naixia a la Maternitat de Barcelona Joan Francesc Josep Nadal i García. Pocs dies després fou batejat per un oncle matern, Mn. Josep Mendoza. 
En el si de la seva família sempre hi havia hagut vocacions religioses tant per un banda com per l’altra, fet que possiblement va anar desvetllant en ell la inquietud sacerdotal. 
Els avis Nadal eren xocolaters, tenien la fàbrica al barri de Sants; els García tenien un negoci de cordes al mateix barri. Sants és on va créixer i es va educar Mn. Joan. Estudià als Maristes i un cop acabats els estudis primaris decidí continuar amb el batxillerat.
Quan tenia 9 anys va néixer el seu germà Josep “Recordo de manera molt especial aquest moment”–comentava en l’entrevista feta pel nostre full parroquial (27 de juny de 2004).
D’adolescent estava ja molt vinculat a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors. Formava part de l’agrupament escolta “SKUES” i juntament amb Josep Mª Domingo, un dels seus millors amics, van fundar un esplai dins la parròquia (“Picarol”). També participava en un grup de Joves de Revisió de Vida i col·laborava en les celebracions litúrgiques.
Amb el temps la família Nadal es traslladà al barri de les Corts, prop del Camp Nou, on actualment encara resideix. Possiblement aquest fet també va desvetllar en ell l’afició convertint-se en un culer entusiasmat.
Però a banda de vocacions religioses també hi hagut inquietud per l’esport i la dansa a casa dels Nadal. De més jove Mn. Joan havia practicat futbol, ciclisme, fulbet, ping-pong… De fet als Maristes de Sants va estar com a porter de Hokey dins l’equip de l’escola. Segons sembla el Hokey és l’esport que més practicava.
“Jo ja portava la vocació però encara no la tenia prou clara; s’ha de madurar molt abans de prendre una decisió tant important, però el sentit de justícia i sobretot de servei als altres em va portar a entrar a la Facultat de Dret” (Portaveu 27 de juny 2004). Més endavant va saber que aquest desig de servei anava per un altre camí i després de dos anys de carrera, va decidir fer el pas i ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona on tingué com a formador a Mn. Gaspar Mora.
Dins el Seminari va ser consiliari de la JOBAC (Joventud de Barris Cristiana). També durant la dictadura havia format part del Comitè de Solidaritat pels presos polítics, amb seu clandestina a Sants.
A l’acabar els estudis de teologia, l’any 1982, va marxar a fer el servei militar. Fou destinat al barri de Campamento de Madrid. Era l’any del cop d’Estat. Allà va coincidir amb el Tinent Coronel Tejero. Van ser moments en que es respirava una gran intranquil·litat.
“L’Església ha d’estar a prop de tothom, també dels soldats. La figura del mossèn per tant és necessària. Alguns companys al saber que jo era seminarista, venien a parlar amb mi de temes concrets que els preocupaven tot i que molts no eren creients” Per tant sense estar obligat a fer el servei militar, va pensar que hi havia d’anar per conèixer una altra realitat, una realitat allunyada de la vida del Seminari i del seu entorn natural.
En l’etapa diaconal va estar donant classe de religió a l’Institut Ferran Casablancas de Sabadell. Fou ordenat el 23 d’abril de 1983 com a Diaca a la capella del Seminari i el 11 de juny com a sacerdot a la Parròquia de Sant Francesc de Sabadell. Se’l destina a la Parròquia de la Sagrada Família, situada al barri de Les Termes on havia estat anteriorment com a seminarista i de la que n’era rector Mn. Mateu Terrats.
Quatre anys més tard el traslladaren a Santa Maria de Barberà com a vicari i allí hi restà durant cinc anys per retornar al Seminari com a formador. El dia 4 d’octubre de 1998 és destinat de nou a Sabadell, a la Parròquia de la Puríssima Concepció com a rector, ocupant el lloc que Mn. Joan Nonell havia regit durant 40 anys.
Mn. Nonell i Mn. Nadal van congeniar tot i ser diferents. Van saber conviure dins la comunitat compartint eucaristies, dubtes i festa.
A Mn. Nadal li agrada molt la lectura, sobretot la de caire religiós, també la poesia i l’arquitectura; especialment la modernista. Gaudeix parlant i escoltant persones culturalment riques i amb inquietud de progrés. 
Després de vint-i-cinc anys de sacerdoci està agraït a Déu per haver-lo ajudat a escollir i també sent un profund agraïment per totes aquelles persones que dins i fora de seminaris i parròquies l’han ajudat a enfortir, millorar i fer-se fort davant les dificultats.
Mn. Nadal estima l’Església. “L’Esperit ens està parlant; ens vol fer adonar que hem d’anar més a fons en l’Evangeli i en la nostra fe. Viure en una societat plural ens hauria de fer més conscients de la riquesa que implica ser cristià” (Portaveu 27 de juny de 2004).
Però, tot i estimar l’Església, reconeix també les seves mancances. “M’agradaria una Església que no es desanimés davant les dificultats; Jesús no ho va fer (…), m’agradaria una Església més creativa, esperançada i que mostres el rostre de Crist sense rebaixar-lo, una Església que confiés més en Déu que en la imperfecció humana” (Portaveu de 27 de juny de 2004).

Elvira Recasens