Cal indignar-se, com s’indignava Moisès (cf. Ex 11,8), com s’indignava Jesús (cf. Mc 3,5), com Déu s’indigna davant la injustícia (cf. Am 2,4-8; 5,7-12; Sl 106,40). No és sa que ens acostumem al mal, no ens fa bé permetre que ens anestesiïn la consciència social mentre «un deixant de lapidació i àdhuc de mort, per tota la regió […] posa en perill la vida de milions de persones i en especial l’hàbitat dels pagesos i indígenes». Les històries d’injustícia i crueltat esdevingudes a l’Amazònia encara durant el segle passat haurien de provocar un profund rebuig, però al mateix temps haurien de fer-nos més sensibles per a reconèixer formes també actuals d’explotació humana, d’atropellament i de mort. Respecte al passat vergonyós, recollim, per exemple, una narració sobre els patiments dels indígenes a l’època del cautxú a l’Amazònia veneçolana: «[…] Més de vint pobles ye’kuana van ser completament arrasats. Les dones ye’kuana foren violades i amputats els seus pits, les encintes desventrades. Als homes els tallaven els dits de les mans o els canells a fi que no poguessin navegar, […] juntament amb altres escenes del més absurd sadisme».
(Papa Francesc. Un somni social. Estimada Amazònia, 15)
